Tercera sessió de recitacions

Avui dia 9 de desembre hem tocava recitar a mi!
Com a les altres sessions dedicades a la recitació ens hem col·locat en un ambient adequat i seguidament hem fet els exercicis de relaxació. Avui ens hem imaginat que el nostres cos era com una ampolla. Havíem d'aconseguir que l'aire entrés fins al cul de l'ampolla ( el que seria el nostre estómac).
També hem fet el mateix que quan olorem una flor, on aconseguim que l'aroma de la flor entri dins nostre. 
A partir d'aquí hem començat amb les recitacions.
El poema que vaig triar és de Josep Palau i Fabre i es titula: Jo em donaria a qui em volgués.
El poema l'he obtingut del llibre "50 poemes per saber de memòria" de l'editorial Ara llibres, S.C.C.L. Amb un pròleg de Narcís Comadira. A cura de Jaume Subirana

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés: 
com una almoina que se'm fes.

                Josep Palau i Fabre

Durant la recitació he intentat mantenir una posició corporal adequada. Tot i que al principi m'ha costat molt, he intentat anar a una velocitat adequada i alhora intentant projectar la veu perquè arribés a tothom.
Pel que fa a la mirada, he procurat mirar a tothom.
Tot i que els nervis hi han sigut, considero que els he sabut controla força bé, fet que m'ha sorprès ja que acostumo a tenir molta vergonya i això fa que hem posi molt nerviosa.
Com a conclusió he de dir que m'ha recordat a quan jo era petita i recitava el meu poema de Nadal a tota la família i penso que és una bona activitat per treballar tots els coneixements que hem anat aprenent al llarg del semestre.


A continuació us deixo el següent vídeo:

La poesia de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917), trencadora i amb una forta càrrega d'erotisme, va caure com una pedra damunt la bassa d'oli de la poesia catalana de principis dels anys quaranta, dominada per la correcció noucentista. El llarg sojorn a París, on va tractar literats de primera fila (Camús, Cocteau, Artaud i Octavio Paz, entre d'altres), i la posterior reclusió voluntària a Grifeu (Alt Empordà) el van convertir en un escriptor gairebé marginat. Amb la incorporació a la vida pública del país a partir de 1975 i la difusió de la seva obra a través dels reculls "Poemes de l'alquimsita" (poesia) i "Quaderns de l'alquimista" (assaig), ha obtingut un ampli reconeixement dins l'univers literari català, com ho demostren els nombrosos guardons amb què ha estat distingit. D'altra banda, la seva admiració i prolongada amistat amb Pablo Picasso han desembocat en una vintena d'assaigs sobre la vida i l'obra del pintor. L'any 2002 es va crear la Fundació Palau, que ell mateix presideix.